Continuem viatjant en el temps, apuntant-nos per una finestra que dóna al passat i per una altra que dóna al que hauria de ser el present. De l’educació del segle XIX a la del segle XXI.
I allí vaig jo... a la meva època, quan anava a l’escola, fa més de onze anys...E.G.B., B.U.P., C.O.U.,...quin semblant a l’educació del segle XIX, a la de la societat industrialitzada, amb un altre marc polític i per tant amb altres coneixements que ens donaven però amb les mateixes bases, fonaments (és clar que depenia moltíssim del mestre o professor que et tocava i que no sempre era així...), però allí estaven els llibres de text, principals protagonistes del nostre aprenentatge, el text dels quals el mestre ens feia subratllar i després nosaltres reproduíem en un paper.
 |
| en continua construcció |
Comentàvem en classe que al segle XIX la figura del mestre era autoritària, l'únic que tenia el coneixement i per tant el transmissor de aquest coneixement; als alumnes els tocava callar i escoltar, considerats com a taules rases les tocava memoritzar lliçons (ho explica molt bé en Jaume Cela Ollé en el capítol "temps era temps s'anava a escola a passar la lliçó" del llibre Va de mestres) en contra partida de l'alumne del segle XXI, el qual es pretén que construeixi el seu propi coneixement, que sigui el subjecte actiu del seu aprenentatge, i el mestre sigui l'orientador, el guia de aquesta construcció. I el meu cap torna a viatjar, viatja a dos llocs. Primer cap a una conversa amb una mestra de vida que vaig tenir la sort de conèixer fa ja gairebé dos anys. Ens deia: “jo ja he llegit molts llibres en els quals cadascun parla d'una forma de fer les coses, fins que un dia vaig decidir llegir menys, fer menys cas a com em deien que havia de fer les coses per escoltar-me més a mi mateixa, seguir la meva intuïció i trobar el meu veritable coneixement sobre com actuar”; és a dir, després de llegir molt, reflexionar sobre el que és vàlid per a un mateix i construir el propi coneixement. El segon viatge cap al meu “arxiu” em va a portar a la lectura de un llibre: “Llegar a ser”, de Ignasi M. Carrero (un altre mestre de vida). “El llibre no tracta de com arribar a ser alguna cosa, sinó de l'arribar a ser els qui som”,... Tornar a ser tu mateix...Si des de petits ens haguessin ensenyat a ser nosaltres mateixos ...
(Articles interessants: Monica Cholico los niños y su educacion en base al interes superior del niño, parla del procés educatiu i d'una educació més participativa).
Us poso uns anuncis que m'agraden molt, no vull fer publicitat, només que escolteu el missatge...(els hi he agafat de youtube): "Debéis aprender....para luego desaprender".
Per sort sempre m'ha agradat aprendre coses noves, molt més si trop interessant el tema, sempre he tingut curiositat per les coses. Bé, tal vegada no sempre, però gairebé. Ha hagut èpoques que han set més estàtiques en quant a buscar fora, temps necessari per buscar per dins, per ordenar. Però en definitiva, he set i sóc una persona en contínua formació, tant professional com a personalment, en contínua construcció.
I és així com arribo a aquest nou port (el viatge continua) i descobreixo que els fonaments que promou l’educació del segle XXI són la formació integral de la persona al llarg de la seva vida. Estem en la societat del coneixement, una societat el la qual l'accés a la informació a canviat respecte a com es concebia antany. Ja no és només el mestre i els llibres de text, ara l’/la alumne/a també construeix el seu coneixement, és membre actiu de la seva educació. El mestre activa la curiositat de l'/la alumne/a i orienta la construcció del coneixement, però és l’/la alumne/a qui ho fa, fa seu el coneixement: se li planteja una situació, s'informa i documenta sobre el tema per poder reflexionar i treure les seves pròpies conclusions.
(per reflexionar: Equilibri en la societat del segle xxi educació o aprentatge de Mar Kankurua; "método waldorf: educación alternativa para nuestros hijos" de Sara López sobre la educació integral).
El fenomen de la Globalització, com el seu nom indica, no es limita només a un terreny, també a l'educació, on passa d'un tractament del contingut per àrees i assignatures a un tractament globalitzat del contingut, donant-li funcionalitat a l'aprés i no aparcant-los com a arxius sense més, com defensa A. Zabala en el llibre “Once ideas clave. Cómo aprender y enseñar competencias”. Es parla a més d'una formació integral que doni resposta als problemes que ofereix la vida. Que els coneixements apresos els pugui utilitzar en contexts variats. Surt així el terme “competència”, desenvolupar competències, no només instruir sinó educar. I al meu entendre molt important: “pau interior en la ment dels estudiants perquè puguin assentar millor la tolerància, solidaritat,...” (A. Zabala).
(Podeu llegir l'article "la cárcel de los sentimientos" de Miguel Ángel Santos Guerra)
Una activitat ha de ser funcional, ser-nos útil per a alguna cosa, tenir la seva aplicació, per així veure la seva utilitat, que tingui sentit fer-ho per a nosaltres i així "arxivar-la" com alguna cosa útil; llavors passarà a formar part dels nostres coneixements i ho farem nostre.
Aquest és un dels principis que faig servir a la meva feina actual (fisioteràpia pediàtrica). No és només el gest sinó la seva intencionalitat, el seu propòsit funcional, i "entrenar" un gest concret dins d'un context funcional per practicar-ho i integrar-ho en els nostres recursos de moviment (en aquest cas). Per això és molt important la col·laboració amb la família. Ve a ser el mateix però no només amb moviments sinó amb el coneixement. Arribar a una formació integral amb responsabilitat compartida mestre i família.
Zabala proposa que el mestre ha de ser educador, no només professor d’una o vàries disciplines. Educar segons el tipus de ciutadà que es vulgui formar i en funció de la societat.
(Per complementar informació, podeu llegir l'article de la Revista de Educació: "Familia y escuela: dos mundos llamados a trabajar en común", de Antonio Bolivar)
Hem parlat del llibre de text.... Debatent en classe han sortit divers punts sobre els quals reflexionar. Si ho fas servir com a únic recurs, queda limitat, et deixa el currículum marcat sense opció a aportar tu el teu, et ve donat de fora, suposa una despesa per part de l'alumnat, tot un negoci per a les editorials, una sentència per a la creativitat (perquè el camí ja ve marcat), una llàstima per al medi ambient,... Això sí, es pot fer servir com a punt de partida, però no d'arribada. (és com anar de viatge i no més visitar els llocs citats en la guia...hi ha tot un món de racons que t'estàs perdent, el teu camí; i si et perds, millor, ja et trobaràs per altre lloc...).
Hi ha una activitat que hem de fer, reflexionar sobre quin tipus de mestre volem ser. Avui en classe hem parlat del mestre, que ha de ser tant vocacional (amb el seu factor humà, respecte per al alumnat,...) com professional (professional docent, conèixer què fa, com ho fa, perquè ho fa,...). Bé, jo vull ser així, que arribi o no...diguem que estic en “construcció”.
I el segle XXI, amb les noves tecnologies (TIC)...quina meravella, no? Però no és només tenir-les, hem de saber donar-li un ús correcte i apropiat. De poc serveix nova tecnologia si la metodologia és la mateixa (fa bonic, això sí). És a dir, si fem servir la pissarra digital com en el segle XIX (el mestre escriu i l'alumne còpia), haurem canviat l'embolcall però no l'interior. Li donaríem un mal ús als recursos.
Toca parlar ara de l'avaluació, una eina emprada al segle XIX com una manera de sancionar i classificar (tu saps, tu no) amb una prova final. La educació actual proposa fer servir aquesta eina d'una altra manera, de forma continuada, com un procés per avaluar també el ritme que duen els alumnes (i poder així adaptar el mestre els continguts, el ritme, la manera de fer) per poder detectar les necessitats del aprenentatge, observar si els hi arriba als alumnes. A més és una avaluació en la que el mestre no és l'únic avaluador, estem parlant d'una auto-avaluació i d'una co-avaluació (els companys ajuden), de forma contínua (i això no vol dir tota la matèria en un examen final com feien en la meva època). A més, fent una revisió dels informes escolares i de la seva manera d'avaluar es pot observar quins continguts són els que l'escola considera més importants i com organitza el seu currículum (per àrees o per competències). (Zabala, 11 ideas clave).
I el viatge quasi arriba al seu fi...
Entrem al aula del segle XIX i poden vora con les activitats es desenvolupen amb un mateix espai (l'aula) dins d'un mateix temps (un horari establert per hores i assignatures), i prima una llei: “la llei de les tres unitats”: Fer tots la mateixa activitat, en el mateix temps i al mateix espai, de manera repetitiva, no autònoma, poc reflexiva...Agafem la màquina del temps per trobar-nos en un altre espai-temps; El segle XXI, que busca rompre amb aquesta llei, busca activitats que siguin creatives, que fomentin la creativitat i la autonomia de l'alumnat, activitats interdisciplinàries distribuïdes en distints espais i amb altra flexibilitat horària, que permeti la formació integral i per competències, que els ajudi a fer-se persones, a resoldre conflictes i a reflexionar.
(Articles interessants: "el estudiante que aprende a pensar"i "ensenar a pensar" de Miguel Ángel Núñez)
 |
| treballant en equip |
BONA SETMANA!
No hay comentarios:
Publicar un comentario