4ª Setmana."DIVERSOS" PRINCIPIS PICOPEDAGÒGICS.

Diversos moments de desenvolupament, diverses maneres
i intensitats d'aprendre,diversos coneixements previs,...

Aquesta setmana hem vist cóm aprenem competències bàsiques, és a dir, quines circumstàncies s’han de donar per a que un  aprenentatge sigui el més significatiu possible. Veurem quins són els principis psicopedagògics que juguen un paper per a que aquests aprenentatges ens quedin d’una manera profunda en comptes d’una manera mecànica i superficial.

Faré un record de l’esmentat en entrades anteriors: aquesta manera de aprendre superficial i memorística era pràcticament l’ensenyança tradicional en la que donaven prioritat al aprenentatge memorístic, aprendre per aprendre, aprenentatge propedèutic que tenia sentit només si arribaves a la universitat. No era un aprendre per desenvolupar una sèrie de competències que faries servir al llarg de la teva vida (aprenentatge al llarg de la vida), arribessis o no a la universitat. Ara som al segle XXI, on l’alumnat és el que construeix el seu coneixement, és subjecte actiu de aquest aprenentatge. Ara es fa necessari un aprenentatge significatiu que es pugui aplicar en els diferent contextos de la nostra vida i ,que per a aconseguir aquesta aplicació, s’ha de entendre i dominar suficientment aquells coneixements que s’aprenen (A. Zabala, 2007).


Vídeo de youtube, en portuguès: l'après és el que queda dins del colador.

Els deu principis psicopedagògics (comentats per Zabala, A., 2007), segon el grau en que estén presents durant l’aprenentatge, fan que aquest tingui major o menor grau de significativitat.


PRINCIPIS PEDAGÒGICS DEL APRENENTETGE

En primer lloc, s’han de tenir en compta els coneixements previs de l’/la alumne/a, el punt de partida (Mariana Miras explica extensament en el llibre "El constructivisme en el aula", de Coll, C. (1993), capítol 3, com influexin aquests coneixements previs a l'hora d'aprendre, quins són els esquemes del coneixement, factors que influeixin en la utilització d'aquests factores previs,...). No es pot pretendre començar per un nivell massa alt al que l’alumnat no hi arriba (de moment), perquè es podria desanimar i perdre el interès per l’aprenentatge ( i això voldria dir  que uns dels reptes del segle XXI: “aprenentatge al llarg de la vida”, l'hauríem deixat de costat). Els coneixements previs constitueixin els nostres esquemes de coneixement en un moment concret, i sobre aquests esquemes construïm  els nostres coneixements, modificant i actualitzant contínuament aquests esquemes. Un dels inconvenients dels llibres de text és precisament que no tenen en compta aquests coneixements previs, ja ve donat el pont de partida, i aquest pont és el mateix per a tots/es els/les alumnes (amb la qual cosa, no s'atén a la diversitat). En Miguel Ángel Santos Martos parla en la seva entrada de aquesta setmana ("el dromedario no es un camello defectuoso") sobre la diversitat i relaciona aquesta diversitat amb l'autoestima (de la qual parlarem més endavant): 

"La diversidad no es una lacra. Es un valor. Precisamente porque somos diversos podemos complementarnos y enriquecernos...""Todo ello tiene que ver con la autoestima, con la aceptación de sí mismo......"

 

En segon lloc, que l’aprenentatge sigui significatiu. S’ha de reflexionar profundament entre el que ja sabia (coneixements previs) i els nous coneixements i establir una relació significativa entre ambdós. A més relacions, més significatiu és l’aprenentatge i més fàcil de recordar.

Això és el que fem a classe, ens donen una guia i ens demanen que llegim sobre el tema, busquem informació, reflexionem sobre els nous coneixements i aquests coneixements els relacionem amb els anterior. A més al fer-ho, estem aplicant els coneixements d’una manera pràctica, funcional, implicant-nos un aprenentatge més significatiu. I parlant de funcional, aquest és un altre principi psicopedagògic. Els aprenentatges han de tenir un sentit, que ens sigui útil.

I ampliant i establint els meus nous esquemes, observo com en la meva feina com a fisioterapeuta pediàtrica es tracta també de aconseguir que els moviments siguin el més funcionals possibles, que tinguin un sentit, que no sigui només posar-se de peu i tornar a seure, sinó que sigui aixecar-se per agafar alguna cossa i tornar a seure per col·locar-la en una caixa, per exemple.

Vull parlar ara sobre la zona de desenvolupament proper, entesa com la distància que n’hi ha entre el que sé (i sé fer amb autonomia, els coneixements previs) i el que he de saber (el que he d'aprendre amb autonomia). Aquesta idea va sorgir fa uns cent anys, és la zona on el/la mestre/a orienta, la zona en la qual sé fer si rep la ajuda adequada. Aquesta zona està en continua construcció, al igual que el coneixement del alumnat.

LA ZONA DE DESARROLLO PROXIMO

El nivell de desenvolupament, és a dir, les capacitats cognitives de cadascú en cada etapa de la vida, influeix en la manera de establir connexions entre els coneixements previs i els nous. Esmentem en classe el tema de les intel·ligències múltiples i de com cadascú pot tenir un nivell diferent de desenvolupament per als distints tipus de intel·ligències (matemàtica, musical, lingüística, de la natura,...). Jo ja havia sentit parlar d'alguna idea semblada una volta, penso que és el mateix: l’any passat, a classe de cant amb la meva professora Charlotte (que a més de ser professora de cant, també és mestra de vida), em deia uns exercicis de cant que havia de fer cantant i que en aquell moment em costava un món recordar-los. Així que ella els em va escriure a la pissarra amb una gràfica de més agut a més greu (només això i les vocals que havia de cantar) i em va explicar que això em passava perquè jo era més visual i que havia gent que li anava millor al contrari, escoltant-ho; que cadascú aprenia d’una manera diferent i de tot això es va adonar ella fent un curs de PNL (programació neuro-lingüística). Em sembla un tema molt interessant. Ens ha dit la professora que ja parlarem de això, per tant, ja faré més endavant una entrada sobre aquest tema (pot ser, espero).

Bona disposició del alumnat per a l’aprenentatge, i no vol dir aquí que estigui motivat o que tingui curiositat per un tema. Ens referim aquí a que tingui les seves necessitats bàsiques cobertes. L’afectivitat, les qüestiones personals resoltes, és a dir, un bon equilibri personal. El professorat  pot intervenir amb l’alumnat fent-li sentir-se part d’un grup, fent-li sentir-se estimat. Perquè sentir-se estimat i part d’un grup et dóna ànim i força per continuar. Es nota quan un nen té problemes a ca seva, per exemple perquè els pares s’estan separant i estan més ocupats en altres assumptes, i la disposició pel aprenentatge d'aquest nen no és la mateixa.

Me'n record quan nedava i entrenava. Quan l’entrenador et deia unes paraules d’ànim (no sé com però sempre sabia què dir-te...), aconseguia que entrenessis millor, i quan els companys et donaven ànim, també anava millor, perquè era el teu equip i contaven amb tu. Estic introduint el principi de l’autoestima, el auto concepte i les expectatives així com un altre, l’actitud favorable, el sentit i la motivació (tots aquests principis no són individuals, es relacionen entre sí i influeixin els uns en els altres, i en el llibre "el constructivisme en el aula", de Coll, C. i Salé, I.,1993, en el segon capítol, els esmenta junts a la motivació i a l'autoconcepte). 


Vídeo sobre autoconcepte i autoestima. Sobre tot els primers 90 segons


L’autoestima fa referència a com et valores a tu mateix (“no sé fer-lo” o bé “jo puc fer-lo”), l’autoconcepte és com et veus i les expectatives fan referència al que vols aconseguir. Aquests tres punts poden canviar depenent de com el professorat sàpiga gestionar la distribució dels coneixements, les paraules d’ànim, ... Si un alumne veu que no pot fer res perquè l’aprenentatge no ha estat conforme a la seva diversitat i la zona de desenvolupament proper era massa distant (és aquí on el mestre ha de parar i reflexionar, fer una pràctica docent reflexiva, és aquí quan ha de buscar part d’aquesta professionalització docent de la qual vaig parlar breument en l'entrada anterior del bloc, "completant el llenc"), la seva autoestima, el seu auto concepte i les seves expectatives aniran a pitjor, en canvi, si els passos que va donant, encara que petits, tenen uns resultats positius, guanyarà confiança en sí mateix i a més és més possible que la seva actitud sigui més favorable i estigui més motivat per l’aprenentatge (aquí torno a esmentar la meva feina i els nens amb els que faig feina i com els he de preparar una activitat relativament fàcil per a que no perdin la seva motivació i a la mateixa vegada estiguin treballant els objectius plantejats). 

La motivació en aquest cas seria intrínseca (profunda, que surt de dins, aprendre pel plaer d'aprendre), però la motivació també pot ser extrínseca (superficial). En classe ens van comentar un estudi que van exposar en unes jornades a Madrid sobre la motivació. L’estudi va analitzar tres grups de nens als quals al primer grup li van demanar fer un dibuix a canvi d’un premi, al segon li van demanar fer un dibuix i al acabar els varen donar un premi, al tercer grup els van demanar fer un dibuix, perquè és una activitat divertida. Després a cada grup els van deixar una altre vegada fer un dibuix però clar, els nens del primer grup demanaven un premi i no el van fer, els del segon grup, només uns quants es van posar a fer un dibuix i en el tercer grup, tots van a dibuixar. Això et fa pensar..., Una activitat de por sí agradable no pot llevar-li el plaer que té desenvolupar-la per una mala gestió de premis, són activitats en sí mateixes motivants,  per tant no cal premi. Aquí també intervé la professionalització docent, saber què fa i perquè fa això (quan donar premis, perquè, ...).

Relacionant més principis, com diu Zabala, A. (2007):  

“se atribuye sentido a lo que se aprende cuando existe un interés manifiesto”. 

És a dir, si pensem que els aprenentatges ens serviran en la nostra vida (ens seran funcionals), el nostre interès (actitud favorable) incrementa.

Un altre principi psicopedagògic perquè un aprenentatge sigui significatiu és que l’/la alumne/a sigui actiu, que tingui una activitat mental (activa, com diu la paraula) i que es creï un conflicte cognitiu, un desequilibri, un dubte, una pregunta. Partint dels coneixement previs crear una pregunta per poder així ampliar la estructura cognitiva al resoldre la pregunta (o al intentar-la resoldre). Plantejar-te una pregunta, un dubte, et fa moure’t per trobar la solució, desperta la curiositat pel coneixement, buscar les teves respostes, activar-te per trobar-les. I clar, normalment un dubte, una pregunta, et porta cap a una altre i això et motiva perquè l’aprenentatge sigui al llarg de la teva vida.

Motivat per a l'aprenentatge...

L’últim principi que em queda per esmentar, i no per això el menys important, és la reflexió sobre el propi aprenentatge (metacognició). És el que estem fent ara mateix, reflexionar sobre la manera en la quan aprenem, ser conscients de la manera en la qual aprenem, quins factors afavoreixin aquest aprenentatge i així propiciar el nostre propi aprenentatge, crear-nos estratègies de aprenentatge. En Zabala (2007) parla de “aprender a aprender” com clau en el aprenentatge de les competències. 

En l'article "la formación del profesorado y la práctica reflexiva " de Boris Mir (2006) en el seu bloc "La mirada pedagócica", ens diu:

"A menudo la reflexión se basa en ciertas estrategias base: el diálogo reflexivo, el modelado metacognitivo, la traducción dialógica o el diario reflexivo (Descripción/reflexión/transferencia) y suele incluir la elaboración de un portafolio o de un diario reflexivo que dé cuenta del proceso."

I just un e-portafoli és el que feim nosaltres, un espai on reflexionar els aprenentatges i poder expresar-nos amb claritat i transparencia (ja que és públic el seu contingut).

Per aquesta setmana ja va bé. Continuarà!
Fins aviat




-------------------------------------------------------------------------------------
Biliografia i recurssos:

- Zabala, A.; Arnau, L., (2007, reimprès 2009). "11 ideas clave: cómo aprender y enseñar competencias", Barcelona, editorial Graó.
- Coll, C.; Martín, E.; Maur, T.; Miras, M.; Onrubia, J.; Solé, I. i Zabala, A. (1993, novena edició 1999). "El constructivismo en el aula". Barcelona, editorial Graó.
- Blogs del meu PLE
-Youtube
- Flicker

3ª Setmana. COMPLETANT EL LLENÇ

Vista l'educació del segle XIX fins a la del segle XXI, vista l'adreça de canvi que s'ha anat produint o que es pretén que es produeixi, ens situem en el lloc on estem i quins són els reptes que es plantegen per desenvolupar l'excel·lència de la professió educativa i completem el llenç amb el marc legal.

Hem vist un recorregut per les lleis que han regit l'educació durant aquest període de temps (s.XIX fins a s. XXI), la qual cosa buscaven, la qual cosa van aconseguir i on es van quedar curtes, a l'espera de ser millorades, pas a pas darrere d'una educació digna de rebre aquest qualificatiu, que aconsegueixi una formació integral de la persona, al llarg de tota la seva vida, amb uns principis d'humanitat universals para i per una societat millor. Com les lleis s'adapten a la societat que les saca a la llum i en conseqüència, com l'educació es transforma amb aquesta societat, d'igual manera que la societat es transforma amb l'educació.


Enmarcat tot, ara queda més clar el map de l'educació!

Com a primera, la llei Moyano, 1857, on es donava l'educació com a un complement, com diu Francesco Tonucci en el llibre "Enseña o aprendre? L'escola com a recerca quinze anys després". A la recerca d'una millora i una adaptació a la societat, sempre canviant, de l'època, sorgeix en 1970 la Llei General d'Educació (LGE). Aquesta llei, que és la que em va tocar a la meva en els meus temps, va aconseguir algunes coses positives, clar que sí; gratuïtat i obligatorietat per als alumnes de de 6 a 14 anys (E.G.B.). Va aportar quantitat, encara que el sistema seguia sent selectiu i propedèutic (és a dir, que només tenia sentit si continuaves amb estudis universitaris; no et preparaven per afrontar la vida en altres situacions, no t'ensenyaven a desenvolupar eines per continuar la teva formació de manera autònoma), després dels 14 anys podies fer un FP o continuar amb el batxillerat-COU-universitat (la qual cosa va crear cert desprestigio classista pel que fa als quals feien FP, no mitigant el problema de les diferències socials).

Una vegada aconseguida la quantitat, es va buscar la qualitat; en 1990 apareix la Llei d'Ordenació General del Sistema Educatiu, LOGSE, que busca l'educació integral de l'alumne (no només conceptes teòrics sinó valors com a ésser humà que viu en societat, desenvolupament del seu esperit crític, desenvolupament de la creativitat i la metodologia activa). Es parla ja d'educació infantil de 0 a 6 anys amb caràcter educatiu (no guarderia, ni pre-escolar. No és guardar nens, és ja començar a educar-los), s'amplia l'educació obligatòria fins als 16 anys. Una llei amb corrents innovadors (d'ella va sorgir l'educació especial) però potser “inmadura” o amb manca dels recursos suficients per dur-se a terme correctament i reeixidament, ja que en augmentar l'edat d'escolarització obligatòria, haver-hi més gent en el sistema i per tant més diversitat, augmenta la problemàtica i fa que siguin necessaris més recursos. Això es tradueix en diners i els que donen els diners són els polítics…si ells no veuen l'educació com una inversió, sinó més aviat com una despesa, òbviament no invertiran.
En 2002 apareix la llei Orgànica de Qualitat de l'Educació (LOCE), és una volta cap a enrere, pensant que fracassava la llei anterior, intenten tornar a terreny segur, torna a entendre's la qualitat com els resultats, sense valorar altres aspectes (difícils de valorar, sí, però no impossible).
I arribem ja a l'actual, la LOE, llei Orgànica d'Educació. Es pot dir que és una LOGSE més madura, que busca la FORMACIÓ INTEGRAL DE LA PERSONA (vagi o no vagi a la universitat), que planteja l'educació de qualitat a tots els nivells, també en la secundària, educació com instrument compensador de les desigualtats socials, econòmiques i culturals, educació amb equitat. Apareix incloent objectius comuns als plantejats a nivell Europeu, com una educació bàsica per tots (escola inclusiva), aprenentatge al llarg de tota la vida, cadascun en funció de les seves possibilitats, educació comú, amb coneixement d'una llengua estrangera, ocupació de les Tics, atenció a la diversitat (en comptes d'educació especial) i tenint en compte els fenòmens migratoris dels quals Espanya està sent testimoni. Busca la participació de tota la comunitat educativa (família, professorat, administració) per a una mateixa fi.

Veiem que les lleis canvien, un pas per endavant, mitjà per enrere, un altre cap a davant,…un anar i venir. Em recorda a l'època en què vaig estudiar filosofia i els corrents filosòfics anaven donant pas una a una altra parell tornar a les arrels anteriors, però aportant un granit més de sorra, col·locant un accent més. Quan estudiava història, guiada per la meva curiositat recordo que li vaig preguntar al professor el perquè d'estudiar història (no com a protesta, sinó buscant la seva aplicació funcional) i em va dir que així es podia aprendre dels errors anteriors per evitar-los i dels encerts. El mateix amb les lleis. A més, és una manera clara d'emmarcar els temes tractats en entrades anteriors d'aquest bloc.


 Per consultar més informació i opinions d'altres persones:
http://educaresamar.blogspot.com/2011/03/la-ley-organica-de-ducacion-loe-la.html
http://actualizate-docente.blogspot.com/2011/01/la-loe-la-ley-general-de-educacion.html

I el text original:  http://www.boe.es/aeboe/consultas/bases_datos/doc.php?id=BOE-A-2006-7899

Es parla del re-stayling (canvis superficials) i de crear un pacte educatiu per acabar amb aquest re-stayling. Fernando Trujillo: "juntos no podemos, pero juntos..."





I seguim: La llei busca donar qualitat i és a la recerca d'aquesta qualitat quan es plantegen mesures necessàries per a això. Així s'observa la necessitat d'augmentar i impulsar els valors de l'educació, la seva utilitat i el seu prestigi. La LOE planteja uns reptes per a l'educació del futur:

Un sistema educatiu de qualitat necessita un professorat que sàpiga controlar el currículum, saber adaptar les disposicions legals al seu centre, fer una proposta didàctica independent del llibre de text, que sigui capaç de recuperar la dignitat i el prestigi de l'educació, en contínua formació, que es renovi. Seguint el referent europeu i internacional com el Consell Europeu, el Parlament Europeu, la UNESCO, l'ONU per a des de la seva labor, ajudar en la construcció d'una societat millor, més humana, més compromesa.




Tonucci (Ensenyar o aprendre?: l'escola com a recerca quinze anys després, (2003)), proposa realitzar una anàlisi de l'escola tradicional (transmissiva) para a partir d'aquí definir un model sobre el qual basar l'escola moderna (escola constructiva). L'escola constructiva en la qual es construeix el propi coneixement a través de la reflexió sobre el documentat. Es el viatge que ja em fet en la entrada de la setmana anterior (segona setmana, un viatge...).

Estem parlant d'una professionalització del personal docent, per recuperar el control, perquè sigui l'administració la que estigui al servei de l'educació i no al revés, parlem d'una formació docent, que aporti eines, que compti amb les emocions com a part bàsica per a l'aprenentatge, doncs som un tot, no ens podem dividir per àrees, com les assignatures, tot es comunica i tot està relacionat. Els estudis de grau sorgeixen com a fruit d'aquesta inquietud per millorar la formació docent. Boris Mir parla en la entrada "la profesionalización del docente" del seu bloc La mirada pedagógica de la necessitat de aquesta professionalització docent, de les seves dificultats en la societat actual tal i com estem, la institució s'ha de preparar.

Parlem també de l'educació com un aprenentatge al llarg de la vida, d'aconseguir crear autonomia i responsabilitat per continuar aquesta formació al llarg de la vida i que no hi hagi un abandó pel saber, que es mantingui aquesta inquietud pel saber i aquesta curiositat innata que no es perdi (a classe ens van posar un vídeo d'una al·lota que gràcies a la seva mestra va ser astronauta, i , per cert, faig un comentari com a fisioterapeuta de una imatge que hi ha al vídeo, no és molt bo que es seguin massa temps en "W" a aquestes edats, encara estan en període d'ossificació del fèmur, per més informació: http://www.blog-medico.com.ar/noticias-medicina/traumatologia-noticias-medicina/anteversion-femoral-persistente.htm. Considero important aquesta anotació doncs el professorat passa moltes hores amb els nens i poden contribuir a la formació integral dels nens educant-los en higiene postural, com asseure's correctament,... I retornant, que no es perdi la curiositat, les guanyes d'aprendre. Per a això es fa necessari primer molta educació infantil que solvent les desigualtats escolars, molta educació secundària que els prepari perquè, segueixin el camí que segueixin i vagin on vagin, sàpiguen utilitzar el recursos i eines per "tirar endavant", per trobar solucions a les traves que se'ls plantegin en la vida, perquè no siguin víctimes de la globalització, perquè tinguin veu i vot, amb actitud crítica i fruit d'aquesta crítica, siguin capaces de porta a la societat cap a una evolució, no cap a una involució. Aquesta forma d'entendre l'educació fa necessari un canvi en la forma d'avaluació, una avaluació que tingui en compte més aspectes que el mero fet de reflectir una nota obtinguda un dia puntual fruit d'una memorització, sense determinar si hi ha hagut o no veritable coneixement, simplement aprovat o suspens. Miguel Ángel Santos Guerra ho expressa amb claredat fent un símil amb la medicina en la seva entrada del bloc el Adarve "diagnóstico inútil". Jacques Delors en el compendi "la educación encierra un tesoro" (1996) parla de la necesitat de la formació permanent del professorat, que és un altre repte imprescindible com a part del desenvolupament professional tal i com argumenta Frances Imbernon (la professionalització docent) , i del treball en equip per assolir aquest aprenentatge al llarg de la vida). A més, tal com argumenta Boris Mir en la seva entrada "Formacion tecnológica" en el bloc La mirada pedagógica, si us avanço un altre repte que és l'ús de les Tics, la formació continuada i permanent es fa necessària. Adoptar l'ús de tecnologies fa que, igual que aquestes, hagis de renovar-te constantment en el seu ús.


(Aquest és el vídeo de classe, es un vídeo molt polit i volia compartir-lo. Et fa pensar en les persones que han ajudat a que jo estigui on estic ara mateix i que sigui així, d'aquesta manera).


L'ús i la integració de les Tics (com ja havia parlat abans), i passar del TIC al TAC, "propiciar la innovació pedagògica i la millora de l'aprenentatge mitjançant el seu ús", per a això es fa novament necessària la formació docent, una formació permanent per mor dels canvis que experimenta la tecnologia. (Bloc http://innovacionunican2011.blogspot.com/2011/06/de-tic-tac-el-dificil-transito-de-una.html).


Relacionat amb això he trobat aquesta composició amb fotos de aparells tecnològics.

Garaien aldaketa, analogiatik teknologiara on PhotoPeach




Vídeo: "los cuatro pilares de la educación", (Delors)





Es fa necessari l'aprenentatge per competències, com ja he esmentat, som un tot, no ens hauríem de "dividir" per assignatures separades com si no tinguessin res en comú la una amb l'altra. Això evidència la necessitat d'un canvi en la pràctica docent, es parla de projectes educatius. (ja vaig esmentar alguna cosa en la anterior entrada segona setmana, un viatge...).

Educació intercultural, que faci de la diversitat un punt d'unió i no de separació, que puguem enriquir-nos d'aquesta diversitat. Donat el fenomen migratori que ha experimentat la nostra societat, de la realitat que trobem a les escoles, dels valors dels drets humans que hem d'impulsar en l'alumnat de respecte, solidaritat, unió comuna, doncs tots caminem per la mateixa terra, que ens dóna recer. És per això que també s'afegeix el repte de l'educació ambiental, doncs la Terra que trepitgem és de tots i ha de ser de tots, per a tots, i per llarg temps, generacions i generacions. Per descomptat, per a això veiem de nou la necessitat de formació del professorat (Jaume Carbonell, en el seu llibre "Una educación para mañana" (2008) fa referència sobre la formació permanent com un dels due atrubuts dels bons mestres; segons Tonucci aquesta formació actualment és escassa), per poder transmetre tots aquests valors, per millorar la qualitat de la seva professió i així doncs la de la societat.



Que la educació no sigui un escoltar i un repetir, l'alumnat ha de ser el protagonista de la seva pròpia formació.

Us poso aquest vídeo per acabar: Com ensenyam en el s.XXI.

Bona setmana!






BIBLIOGRAFIA:

-Delors, J. "La educación encierra un tesoro" Informe a la Unesco de la Comision Internacional sobre la educación para el siglo XXI, Madrid, 1996.

-Carbonell, J. "Una educación para mañana", Barcelona, 2008.

-Tonucci, F. "Ensenyar o aprendre?: l'escola com a recerca quinze anys després", Barcelona, 2003.

- Els blocs del meu PLE

- Altres blocs de la xarxa

- Documents del moddle de l'assignatura.

2ª setmana. VIATGE EN EL TEMPS

Continuem viatjant en el temps, apuntant-nos per una finestra que dóna al passat i per una altra que dóna al que hauria de ser el present. De l’educació del segle XIX a la del segle XXI.

I allí vaig jo... a la meva època, quan anava a l’escola, fa més de onze anys...E.G.B., B.U.P., C.O.U.,...quin semblant a l’educació del segle XIX, a la de la societat industrialitzada, amb un altre marc polític i per tant amb altres coneixements que ens donaven però amb les mateixes bases, fonaments (és clar que depenia moltíssim del mestre o professor que et tocava i que no sempre era així...), però allí estaven els llibres de text, principals protagonistes del nostre aprenentatge, el text dels quals el mestre ens feia subratllar i després nosaltres reproduíem en un paper.

 

en continua construcció

http://www.flickr.com/photos/seandreilinger/2454023778/

Comentàvem en classe que al segle XIX la figura del mestre era autoritària, l'únic que tenia el coneixement i per tant el transmissor de aquest coneixement; als alumnes els tocava callar i escoltar, considerats com a taules rases les tocava memoritzar lliçons (ho explica molt bé en Jaume Cela Ollé en el capítol "temps era temps s'anava a escola a passar la lliçó" del llibre Va de mestres) en contra partida de l'alumne del segle XXI, el qual es pretén que construeixi el seu propi coneixement, que sigui el subjecte actiu del seu aprenentatge, i el mestre sigui l'orientador, el guia de aquesta construcció. I el meu cap torna a viatjar, viatja a dos llocs. Primer cap a una conversa amb una mestra de vida que vaig tenir la sort de conèixer fa ja gairebé dos anys. Ens deia: “jo ja he llegit molts llibres en els quals cadascun parla d'una forma de fer les coses, fins que un dia vaig decidir llegir menys, fer menys cas a com em deien que havia de fer les coses per escoltar-me més a mi mateixa, seguir la meva intuïció i trobar el meu veritable coneixement sobre com actuar”; és a dir, després de llegir molt, reflexionar sobre el que és vàlid per a un mateix i construir el propi coneixement. El segon viatge cap al meu “arxiu” em va a portar a la lectura de un llibre: “Llegar a ser”, de Ignasi M. Carrero (un altre mestre de vida). “El llibre no tracta de com arribar a ser alguna cosa, sinó de l'arribar a ser els qui som”,... Tornar a ser tu mateix...Si des de petits ens haguessin ensenyat a ser nosaltres mateixos ...

(Articles interessants: Monica Cholico los niños y su educacion en base al interes superior del niño, parla del procés educatiu i d'una educació més participativa).

Us poso uns anuncis que m'agraden molt, no vull fer publicitat, només que escolteu el missatge...(els hi he agafat de youtube): "Debéis aprender....para luego desaprender".

 

Per sort sempre m'ha agradat aprendre coses noves, molt més si trop interessant el tema, sempre he tingut curiositat per les coses. Bé, tal vegada no sempre, però gairebé. Ha hagut èpoques que han set més estàtiques en quant a buscar fora, temps necessari per buscar per dins, per ordenar. Però en definitiva, he set i sóc una persona en contínua formació, tant professional com a personalment, en contínua construcció.

http://www.flickr.com/photos/kake_pugh/738613004/

I és així com arribo a aquest nou port (el viatge continua) i descobreixo que els fonaments que promou l’educació del segle XXI són la formació integral de la persona al llarg de la seva vida. Estem en la societat del coneixement, una societat el la qual l'accés a la informació a canviat respecte a com es concebia antany. Ja no és només el mestre i els llibres de text, ara l’/la alumne/a també construeix el seu coneixement, és membre actiu de la seva educació. El mestre activa la curiositat de l'/la alumne/a i orienta la construcció del coneixement, però és l’/la alumne/a qui ho fa, fa seu el coneixement: se li planteja una situació, s'informa i documenta sobre el tema per poder reflexionar i treure les seves pròpies conclusions.

(per reflexionar: Equilibri en la societat del segle xxi educació o aprentatge de Mar Kankurua; "método waldorf: educación alternativa para nuestros hijos" de Sara López sobre la educació integral).

El fenomen de la Globalització, com el seu nom indica, no es limita només a un terreny, també a l'educació, on passa d'un tractament del contingut per àrees i assignatures a un tractament globalitzat del contingut, donant-li funcionalitat a l'aprés i no aparcant-los com a arxius sense més, com defensa A. Zabala en el llibre “Once ideas clave. Cómo aprender y enseñar competencias”. Es parla a més d'una formació integral que doni resposta als problemes que ofereix la vida. Que els coneixements apresos els pugui utilitzar en contexts variats. Surt així el terme “competència”, desenvolupar competències, no només instruir sinó educar. I al meu entendre molt important: “pau interior en la ment dels estudiants perquè puguin assentar millor la tolerància, solidaritat,...” (A. Zabala).

(Podeu llegir l'article "la cárcel de los sentimientos" de Miguel Ángel Santos Guerra)

Una activitat ha de ser funcional, ser-nos útil per a alguna cosa, tenir la seva aplicació, per així veure la seva utilitat, que tingui sentit fer-ho per a nosaltres i així "arxivar-la" com alguna cosa útil; llavors passarà a formar part dels nostres coneixements i ho farem nostre.

Aquest és un dels principis que faig servir a la meva feina actual (fisioteràpia pediàtrica). No és només el gest sinó la seva intencionalitat, el seu propòsit funcional, i "entrenar" un gest concret dins d'un context funcional per practicar-ho i integrar-ho en els nostres recursos de moviment (en aquest cas). Per això és molt important la col·laboració amb la família. Ve a ser el mateix però no només amb moviments sinó amb el coneixement. Arribar a una formació integral amb responsabilitat compartida mestre i família.

Zabala proposa que el mestre ha de ser educador, no només professor d’una o vàries disciplines. Educar segons el tipus de ciutadà que es vulgui formar i en funció de la societat.

(Per complementar informació, podeu llegir l'article de la Revista de Educació: "Familia y escuela: dos mundos llamados a trabajar en común", de Antonio Bolivar) 

Hem parlat del llibre de text.... Debatent en classe han sortit divers punts sobre els quals reflexionar. Si ho fas servir com a únic recurs, queda limitat, et deixa el currículum marcat sense opció a aportar tu el teu, et ve donat de fora, suposa una despesa per part de l'alumnat, tot un negoci per a les editorials, una sentència per a la creativitat (perquè el camí ja ve marcat), una llàstima per al medi ambient,... Això sí, es pot fer servir com a punt de partida, però no d'arribada. (és com anar de viatge i no més visitar els llocs citats en la guia...hi ha tot un món de racons que t'estàs perdent, el teu camí; i si et perds, millor, ja et trobaràs per altre lloc...).

Hi ha una activitat que hem de fer, reflexionar sobre quin tipus de mestre volem ser. Avui en classe hem parlat del mestre, que ha de ser tant vocacional (amb el seu factor humà, respecte per al alumnat,...) com professional (professional docent, conèixer què fa, com ho fa, perquè ho fa,...). Bé, jo vull ser així, que arribi o no...diguem que estic en “construcció”.

I el segle XXI, amb les noves tecnologies (TIC)...quina meravella, no? Però no és només tenir-les, hem de saber donar-li un ús correcte i apropiat. De poc serveix nova tecnologia si la metodologia és la mateixa (fa bonic, això sí). És a dir, si fem servir la pissarra digital com en el segle XIX (el mestre escriu i l'alumne còpia), haurem canviat l'embolcall però no l'interior. Li donaríem un mal ús als recursos.

Toca parlar ara de l'avaluació, una eina emprada al segle XIX com una manera de sancionar i classificar (tu saps, tu no) amb una prova final. La educació actual proposa fer servir aquesta eina d'una altra manera, de forma continuada, com un procés per avaluar també el ritme que duen els alumnes (i poder així adaptar el mestre els continguts, el ritme, la manera de fer) per poder detectar les necessitats del aprenentatge, observar si els hi arriba als alumnes. A més és una avaluació en la que el mestre no és l'únic avaluador, estem parlant d'una auto-avaluació i d'una co-avaluació (els companys ajuden), de forma contínua (i això no vol dir tota la matèria en un examen final com feien en la meva època). A més, fent una revisió dels informes escolares i de la seva manera d'avaluar es pot observar quins continguts són els que l'escola considera més importants i com organitza el seu currículum (per àrees o per competències). (Zabala, 11 ideas clave).

I el viatge quasi arriba al seu fi...

Entrem al aula del segle XIX i poden vora con les activitats es desenvolupen amb un mateix espai (l'aula) dins d'un mateix temps (un horari establert per hores i assignatures), i prima una llei: “la llei de les tres unitats”: Fer tots la mateixa activitat, en el mateix temps i al mateix espai, de manera repetitiva, no autònoma, poc reflexiva...Agafem la màquina del temps per trobar-nos en un altre espai-temps; El segle XXI, que busca rompre amb aquesta llei, busca activitats que siguin creatives, que fomentin la creativitat i la autonomia de l'alumnat, activitats interdisciplinàries distribuïdes en distints espais i amb altra flexibilitat horària, que permeti la formació integral i per competències, que els ajudi a fer-se persones, a resoldre conflictes i a reflexionar.

(Articles interessants: "el estudiante que aprende a pensar"i "ensenar a pensar" de Miguel Ángel Núñez)

treballant en equip

BONA SETMANA!

http://www.flickr.com/photos/seandreilinger/5545393729/

Primera setmana. PASSETS DE FORMIGA...

PASSETS DE FORMIGA...

Acabem de començar les classes i ja són de ple dins d'aquesta corrent que ens portarà cap a bon port...

Hem fet un recorregut, un petit tour, per les escoles del segle XIX fins a les del segle XXI. Una petita reflexió de com era abans la educació, de com és ara i de com es pretén que sigui.

Els temps han canviat (de l’època de la industrialització, on es necessitaven desenvolupar eines repetitives a l’època actual on la major demanda de treball és en el camp de la creativitat), els nens han canviat (ara et manegen tot això de la tecnologia amb una habilitat impressionant), els mestres estan canviant (busquen una educació que no sigui no més exterior, sinó que sigui interior, que hi hagi autoeducació guiada, no tan sols memorització), les eines també ho estan fent,... i no paren de canviar. L'educació és necessària per al nostre desenvolupament com a éssers socials i és tot un procés que dura tota la vida. Hi ha tres tipus d'educació: formal, no formal i educació informal i totes participan en la "construcció de la persona" respectant els principis democràtics de convivència i llibertats fonamentals (com defensa A. Zabala en el llibre "Onze ideas clave. Cóm aprendre i ensenyar competències").

D'aquí la importància de formar mestres que siguin capaces de “guiar”, de recolzar als seus alumnes perquè facin servir les eines que n’hi ha al nostre PLE (Personal Learning Enviroment), tant del món presencial com del món virtual, que facin seves les eines del PLE,  perquè puguin continuar amb l’aprenentatge i amb el seu desenvolupament cognitiu tota la seva vida.
(si vols saber més dels PLEs pots anar al següent bloc: http://mestres.ara.cat/delasocietatdigitalalesaules/2011/10/02/el-teu-ple/ )

Nosaltres al començament del curs vam fer un mapa conceptual d'aquest PLE, del nostre PLE en aquell precís moment i a la fi del curs veurem  com s’ha enriquit. Penjarem el abans i el després al finalitzar el curs (aquesta és la idea...).

Aquest és el nostre PLE a principis de curs, Setembre 2011

Els nostres recursos al món presencial

Els nostres recursos al món virtual

El nostre PLE, Octubre de 2011, imatge pròpia

De moment hem començat per indagar en això dels blocs (i aquí estic jo...), com crear-los, com fer enllaços, com afegir blocs que són del nostre interès, con ficar vídeos dins de les entrades, com etiquetar les entrades,... i no només la part tècnica, també l'ús documental que tenen, de accés a la informació, de compartir experiències i interessos amb més gent sobre el mateix tema,...Això sí, sempre respectant l’origen d'aquesta informació, publicant d'on la hem tret, és a dir, respectant els drets d’autor, sense plagiar. Ara bé, es pot fer referència a alguna cosa i exposar la nostra reflexió pròpia,...

Aquest és el lipdub amb el qual hem practicat per posar-ho en l'entrada del bloc.

Aquest muntatge ho ha realitzat la professora amb les fotos que ens va fer durant la sessió de tutoria i la classe del divendres, 7 d'octubre de 2011.





També ens van dir una frase que em va agradar molt: “el bon mestre és aquell que fa una bona pregunta” y acaba amb una bona resposta de l'alumne. Això vol dir, que no li dóna les respostes de primeres, sinó les eines perquè el propi alumne pugui resoldre aquesta pregunta.
(fent referència a la lectura de Jaume Carbonell, "Una edcucación para mañana", 2008).

I com anava dient...

Tan sols dues setmanes i ja amb tota una feina per davant, poquet a poquet, com formiguetes, donant un pas darrere d'un altre, sense parar, amb una força impressionant (de voluntat, de constància, de suport amb els companys, ...).

Per acabar, i parlant de preguntes ....

Quan era petita em vaig preguntar si feien soroll les formigues quan caminaven. Sí. Ara ho sé, amb uns decibels que l'ésser humà no pot sentir. Noves preguntes surten: com és aquest so? quins éssers vius ho poden sentir?Pot ser no amb les oïdes però sí amb altres sentits (receptors de moviment i vibració)...